Els infants no només juguen per passar l’estona. Juguen per créixer, per expressar-se, per comprendre el món i per elaborar allò que viuen.
A través del joc, poden posar fora emocions, tensions, pors, desitjos, conflictes i necessitats que sovint encara no poden explicar amb paraules. Per això, el joc és una eina molt valuosa d’expressió, de regulació i de relació.
Des de la meva mirada com a psicopedagoga, psicomotricista i terapeuta humanista, entenc el joc com un llenguatge profund. Un llenguatge que parla del cos, de les emocions, dels vincles i del moment vital de cada infant.
Hi ha moments en què els infants necessiten córrer, saltar, empènyer, cridar, construir, destruir, amagar-se, perseguir o ser perseguits. A vegades aquesta energia pot incomodar les persones adultes, sobretot quan no sabem com acompanyar-la.
Però aquesta força no és necessàriament un problema. Sovint és energia vital que necessita un espai segur per poder expressar-se.
En psicomotricitat parlem sovint del joc corporal, del joc de descàrrega o del joc pulsional: aquell joc en què l’infant connecta amb la seva força, amb el seu cos, amb el plaer del moviment i amb la possibilitat d’expressar intensitat sense fer mal.
L’objectiu no és frenar aquesta energia, sinó ajudar-la a trobar una forma cuidada.
Quan un infant juga amb molta energia, la persona adulta no ha de desaparèixer ni tampoc controlar-ho tot. El seu paper és acompanyar, observar i oferir seguretat.
Això vol dir posar límits clars:
No ens fem mal.No fem mal a les altres persones.No trenquem materials que no estan pensats per ser trencats.Quan algú diu “prou”, el joc s’atura.
Aquest últim punt és molt important. En qualsevol joc corporal, de força o de moviment, cal que totes les persones que hi participen se sentin còmodes. Si algú diu “stop”, “prou”, “no m’agrada” o simplement mostra amb la cara o el cos que ja no està bé, el joc s’atura.
Això ensenya una cosa molt valuosa: la força pot conviure amb el respecte.
A vegades pensem que posar límits talla el joc. Però, en realitat, els bons límits fan que el joc sigui més segur i més lliure.
Quan un infant sap fins on pot arribar, què està permès i què no, pot relaxar-se més dins del joc. No ha d’endevinar constantment si allò està bé o malament. Sap que hi ha una persona adulta disponible per cuidar l’espai.
Els límits no són càstig. Són estructura.
I quan aquesta estructura és clara, el joc pot desplegar-se amb més plaer.
A casa també podem oferir espais perquè aquesta energia s’expressi d’una manera cuidada. No cal fer grans coses. Sovint, amb materials senzills, podem crear moments molt rics.
La guerra de coixins pot ser un joc molt divertit si està ben cuidat.
Abans de començar, podem pactar:
on es juga;
amb quins coixins;
quines parts del cos cal cuidar;
què vol dir “prou”;
on hi ha l’espai de descans.
També podem acabar amb un moment de calma: estirar-nos, fer un massatge als peus, respirar o explicar què ha passat durant el joc.
Construir una muralla de coixins i després destruir-la pot ajudar a expressar força, decisió i plaer corporal.
És important que a l’altra banda hi hagi un espai tou i segur. També podem jugar a construir i destruir diverses vegades, observant què li agrada més a l’infant: preparar, esperar, tirar-se, reconstruir, repetir…
La repetició en el joc sovint dona seguretat.
Una muntanya de paper pot oferir moltes possibilitats: estripar, fer boles, llençar, tapar-se, amagar-se, aparèixer, construir un niu o crear una pluja de papers.
És una manera senzilla de donar sortida a la força i, alhora, obrir espai a la imaginació.
Després podem transformar el joc en una altra cosa: fer un dibuix, inventar un conte o construir una escena amb el paper.
Els globus permeten jugar amb el moviment d’una manera més suau: tocar, enlairar, perseguir, bufar, esperar, perdre i recuperar.
Poden ser útils quan volem mobilitzar el cos sense entrar en un joc massa intens. També permeten treballar l’espera, la coordinació i la relació amb l’altra persona.
Saltar és una gran forma de descàrrega corporal. Podem preparar un espai segur amb matalassos, coixins o una zona clara.
Podem proposar diferents tipus de salts:
salts petits,salts grans,salts com animals,salts en càmera lenta,salts amb repte,salts des d’un lloc baix i segur.
El salt permet jugar amb una experiència molt important: separar-se del terra i tornar-hi. Sortir i tornar. Expandir-se i recuperar suport.
Les lluites poden aparèixer en molts infants i també en joves. No sempre cal prohibir-les. El que cal és acompanyar-les bé.
Podem fer lluites amb coixins, amb xurros de paper, amb mocadors o amb el cos, sempre que hi hagi límits molt clars.
Abans de començar podem preguntar:
Què es pot fer?Què no es pot fer?Com sabrem que hem de parar?Què necessita cadascú per sentir-se segur?
També és bonic fer un petit ritual d’inici i final: mirar-se, saludar-se, agrair el joc i reconèixer que l’altra persona ens ha ajudat a expressar la nostra força.
Això canvia molt el sentit del joc. No es tracta de guanyar o destruir l’altra persona, sinó de connectar amb la pròpia força sense perdre el respecte.
Amb adolescents, el joc pot tenir una altra forma. Potser ja no serà una guerra de coixins, però sí pot aparèixer a través del repte, del cos, del moviment, de l’humor, del teatre, de la música, de la creació o de la conversa simbòlica.
També poden ser molt útils propostes com:
representar una situació amb objectes,crear una escena amb figures,fer un mapa corporal del que senten,utilitzar metàfores,imaginar personatges interns,posar moviment a una emoció,crear un relat o una imatge del moment que viuen.
En l’adolescència, el joc no desapareix. Es transforma.
I continua sent una porta molt valuosa per expressar allò que a vegades costa dir directament.
El joc també pot ajudar a mirar com es relaciona una família.
Qui dirigeix?Qui s’adapta?Qui es retira?Qui vol guanyar sempre?Qui cuida?Qui necessita més límits?Qui necessita més espai?
Quan una família juga, apareixen moltes coses de la relació. Per això, el joc pot ser una oportunitat preciosa per conèixer-nos millor.
A vegades, jugar junts ajuda a reparar moments de tensió. Altres vegades permet riure, descarregar, retrobar-se i sortir una estona dels rols habituals.
No cal fer-ho perfecte. Només cal estar disponibles, posar uns límits clars i observar què passa.
Tan important com començar és saber acabar.
Després d’un joc intens, l’infant o la persona jove pot necessitar un temps per tornar a la calma. No sempre és fàcil passar de molta energia a “ara ja està”. Per això és útil oferir un pont.
Algunes propostes per tancar poden ser:
dibuixar el que hem jugat,inventar un conte sobre el joc,fer una construcció amb peces o fustes,representar-ho amb ninots,fer plastilina o fang,respirar juntes,estirar-se a terra,fer un petit massatge,posar paraules a què ha agradat i què no.
Aquest moment ajuda a integrar l’experiència. El cos ha jugat, l’emoció s’ha expressat i, a poc a poc, podem posar-hi paraules o donar-li una forma més tranquil·la.
Després del joc, pot ser interessant preguntar-nos:
Què ha necessitat expressar avui el meu infant?Hi havia plaer en el joc?Hi havia tensió?He pogut posar límits sense tallar del tot l’experiència?Jo, com a adult o adulta, m’he sentit còmoda amb aquesta energia?Què em passa a mi quan el meu infant treu força, ràbia o intensitat?
Aquesta última pregunta és molt important.
Perquè acompanyar el joc dels infants també ens posa en contacte amb la nostra pròpia història. Potser de petits no ens van permetre expressar la força. Potser ens van jutjar quan ens enfadàvem. Potser ens costa sostenir el soroll, el desordre o el moviment.
Per això, el joc també pot ser un mirall per a les persones adultes.
El joc és molt més que una activitat infantil. És una manera d’expressar, elaborar, assajar, transformar i créixer.
Quan una família ofereix espais de joc segur, està dient a l’infant:
pots expressar-te,la teva força té un lloc,el teu cos és important,les teves emocions poden ser escoltades,hi ha límits que ens cuiden,podem jugar sense fer-nos mal.
Acompanyar el joc no vol dir deixar fer qualsevol cosa. Tampoc vol dir controlar-ho tot. Vol dir estar presents, disponibles i atentes al que apareix.
Per a mi, el joc és una de les formes més profundes d’acompanyament. A través del joc, infants, joves i famílies poden expressar el que viuen, descobrir nous recursos i construir maneres més sanes de relacionar-se.
Perquè quan el joc és cuidat, el cos parla, l’emoció es mou i la relació pot trobar nous camins.