Del triangle dramàtic de Karpman al triangle de Choy: acompanyar des de la vivència
Del triangle dramàtic de Karpman al triangle de Choy: acompanyar des de la vivència
Embedded Files
Per a mi, comprendre no és només entendre una idea amb el cap. Sovint, allò que ens transforma de veritat és poder veure’ns en acció, reconèixer com ens relacionem, observar què sentim i descobrir que podem respondre d’una altra manera.
En els processos d’acompanyament, una de les preguntes que més m’interessa és:
Com em relaciono amb mi mateixa i amb les altres persones?
A vegades ens adonem que repetim patrons. Ens enfadem sempre de la mateixa manera, ens sentim petites davant de certes situacions, ens carreguem amb responsabilitats que no ens pertoquen o esperem que l’altra persona canviï perquè nosaltres puguem estar bé.
Aquí és on el treball vivencial pot ser molt potent: no es tracta només de parlar del que passa, sinó de mirar-ho, posar-ho en escena, sentir-ho i provar noves formes de resposta.
El triangle dramàtic de Karpman
El triangle dramàtic de Karpman
Un marc teòric que m’ajuda molt en aquest treball és el triangle dramàtic de Stephen Karpman, un model de l’anàlisi transaccional que descriu tres posicions relacionals que poden aparèixer en situacions de conflicte: víctima, perseguidor/a i salvador/a. Karpman va introduir aquest model en el seu article de 1968 Fairy Tales and Script Drama Analysis, i més endavant el va continuar desenvolupant dins del camp de l’anàlisi transaccional.
Aquestes posicions no descriuen qui som, sinó llocs que podem ocupar en una relació.
La víctima pot sentir que no pot fer res, que tot li passa, que no té recursos o que necessita que algú la salvi.
El perseguidor o perseguidora pot aparèixer quan jutgem, ataquem, culpem o intentem controlar l’altra persona.
El salvador o salvadora pot semblar una posició molt generosa, però sovint implica ajudar de més, fer-se càrrec del que no toca o impedir que l’altra persona prengui la seva responsabilitat.
El problema és que aquests tres llocs acostumen a generar relacions poc lliures. Una persona salva, l’altra se sent petita. Una persona acusa, l’altra es defensa. Una persona es queda atrapada en el “no puc”, i una altra intenta resoldre-ho tot.
I així, sense adonar-nos-en, podem entrar en un joc relacional que es repeteix.
No es tracta de jutjar, sinó d’observar
No es tracta de jutjar, sinó d’observar
Per a mi, aquest treball no té res a veure amb etiquetar les persones.
No és:“tu ets víctima”,“tu ets salvadora”,“tu ets perseguidor”.
És molt més subtil i molt més humà.
La pregunta seria:
En aquesta situació concreta, quin lloc estic ocupant?Què faig quan em sento vulnerable?Com demano ajuda?Com poso límits?Com cuido sense fer-me càrrec del que no em correspon?
Aquesta mirada ens ajuda a sortir del judici i entrar en la consciència.
El triangle de Choy: una sortida més adulta i resolutiva
El triangle de Choy: una sortida més adulta i resolutiva
Acey Choy va proposar el Winner’s Triangle, que podem traduir com a triangle guanyador, resolutiu o saludable. Choy el va presentar el 1990 com una alternativa al triangle dramàtic de Karpman, substituint les posicions que mantenen el conflicte per habilitats relacionals més conscients.
La proposta és molt interessant perquè no nega el que passa, sinó que transforma el lloc des d’on responem.
De la víctima podem passar a la persona vulnerable.Del perseguidor o perseguidora podem passar a la persona assertiva.Del salvador o salvadora podem passar a la persona cuidadora.
Aquest canvi sembla petit, però és molt profund.
De víctima a vulnerable
De víctima a vulnerable
La víctima diu:
“No puc fer res.”“Sempre em passa el mateix.”“Necessito que algú ho resolgui per mi.”
La persona vulnerable pot dir:
“Això em fa mal.”“Em sento perduda.”“Necessito ajuda, i també puc mirar quina part sí que depèn de mi.”
Ser vulnerable no vol dir quedar-se sense força. Vol dir poder reconèixer el que sento sense perdre del tot el meu centre.
Per exemple, una persona pot arribar a sessió dient:
“A casa ningú em té en compte. Sempre acabo igual.”
Des del triangle dramàtic, podria quedar-se atrapada en la queixa o esperar que les altres persones canviïn. Des del lloc vulnerable, podem explorar:
Què necessites?Ho has pogut demanar clarament?Què sí que pots fer tu?Quin petit moviment seria possible?
Aquí la persona no deixa de sentir dolor, però comença a recuperar capacitat d’acció.
De perseguidor/a a persona assertiva
De perseguidor/a a persona assertiva
El perseguidor o perseguidora diu:
“Això és culpa teva.”“Sempre ho fas malament.”“Si em fessis cas, tot aniria millor.”
La persona assertiva pot dir:
“Això que ha passat m’ha afectat.”“Necessito posar un límit.”“Vull expressar el que necessito sense atacar-te.”
L’assertivitat permet ocupar un lloc clar sense destruir l’altra persona.
Per exemple, en una família, una mare o un pare pot passar de dir:
“És que no fas mai cas!”
a poder expressar:
“Quan he de repetir moltes vegades el mateix, em sento desbordada. Necessito que busquem una manera més clara d’organitzar-nos.”
El límit continua existint, però ja no surt des de l’atac, sinó des de la claredat.
De salvador/a a persona cuidadora
De salvador/a a persona cuidadora
El salvador o salvadora diu:
“Ja ho faig jo.”“No pateixis, jo m’encarrego de tot.”“Si no l’ajudo, se sentirà malament.”
La persona cuidadora pot dir:
“Puc estar al teu costat, però no puc fer-ho per tu.”“T’escolto, però confio que també tens recursos.”“Com et puc ajudar sense prendre’t la teva força?”
Aquesta diferència és essencial.
Acompanyar no és salvar.Acompanyar no és envair.Acompanyar no és decidir per l’altra persona.
Acompanyar és estar disponible, però respectant el lloc, el ritme i la responsabilitat de cadascú.
En aquest sentit, el triangle de Choy proposa passar del rescat a una cura que respecta l’autonomia de l’altra persona.
Com ho treballo a través de la vivència
Com ho treballo a través de la vivència
Quan treballem aquests patrons en sessió o en una formació, m’agrada fer-ho de manera vivencial.
Podem partir d’una situació concreta:
Una conversa que es repeteix.Un conflicte familiar.Una dificultat amb els límits.Una relació on la persona se sent atrapada.Una escena quotidiana que genera malestar.
A partir d’aquí, podem observar:
Quin lloc ocupo jo?Quin lloc dono a l’altra persona?Què passa en el meu cos quan entro en aquest rol?Quines frases em dic?Què necessito realment?Quina resposta nova puc provar?
A vegades ho treballem amb paraules. Altres vegades amb objectes, dibuix, moviment, cadires, Playmobils, contes o altres recursos creatius.
La vivència permet veure molt ràpidament allò que a vegades costa entendre només parlant.
Un exemple senzill
Un exemple senzill
Imaginem una persona que sempre acaba cuidant les altres persones i després se sent esgotada i poc reconeguda.
Des del lloc de salvadora, pot pensar:
“Si no ho faig jo, ningú ho farà.”
Però després pot aparèixer el ressentiment:
“Amb tot el que faig, ningú m’ho agraeix.”
En el treball vivencial podem mirar què passa aquí. Potser aquesta persona ha après que estimar és fer-se càrrec. Potser li costa dir que no. Potser té por que, si no ajuda, deixarà de ser important.
El moviment no seria deixar de cuidar, sinó cuidar d’una altra manera.
Podria passar a una posició més cuidadora i adulta:
“Puc ajudar-te, i necessito saber què em demanes concretament.”“Puc estar disponible, i no puc fer-ho tot.”“També necessito escoltar-me a mi.”
Aquest petit canvi pot transformar molt una relació.
Aprendre a relacionar-nos d’una altra manera
Aprendre a relacionar-nos d’una altra manera
El treball amb el triangle dramàtic i el triangle resolutiu ens ajuda a mirar les relacions amb més consciència.
Ens permet preguntar-nos:
Quan em sento petita, puc reconèixer la meva vulnerabilitat sense quedar-me atrapada?Quan m’enfado, puc posar límits sense atacar?Quan vull ajudar, puc cuidar sense salvar?
Aquest és un aprenentatge profund, perquè no només transforma la manera com ens relacionem amb les altres persones. També transforma la manera com ens tractem a nosaltres mateixes.
A vegades també tenim una víctima interna, una part perseguidora que ens exigeix massa o una part salvadora que intenta sostenir-ho tot.
Per això, aquest treball no és només relacional. També és un camí d’autoconeixement.
Acompanyar és obrir possibilitats
Acompanyar és obrir possibilitats
Per a mi, acompanyar des de la vivència és oferir un espai on la persona pugui veure’s amb més claredat, sense judici i amb més responsabilitat.
No es tracta de fer-ho perfecte.No es tracta de no caure mai més en patrons antics.Es tracta de poder adonar-nos-en abans, mirar-nos amb més respecte i escollir respostes més sanes.
Quan passem del triangle dramàtic al triangle resolutiu, alguna cosa s’ordena.
La vulnerabilitat deixa de ser debilitat.L’assertivitat deixa de ser atac.La cura deixa de ser rescat.
I des d’aquí, podem construir relacions més clares, més adultes i més respectuoses.
Acompanyar, per a mi, és això: crear un espai on cada persona pugui reconèixer el lloc que ocupa, recuperar la seva força i descobrir noves maneres de relacionar-se amb ella mateixa i amb les altres persones.
Page updated
Google Sites
Report abuse