Coses a tenir presents abans de començar

Quan les persones adultes busquem ajuda —ja sigui per nosaltres mateixos o per als nostres fills i filles— comença un camí. Un camí que no és nou del tot, perquè venim amb una motxilla plena d’experiències, expectatives i aprenentatges, també ens convida a fer una aturada i a mirar-nos amb consciència. 

Aquest espai de reflexions vol ser un punt de partida: una invitació a posar llum en allò que portem, a fer-nos conscients del nostre recorregut i a preparar-nos per caminar amb més lleugeresa i sentit.

La nostra motxilla

En primer lloc, et proposem mirar com arribes aquí.

L’inici d’aquesta lectura no és l’inici del teu camí com a adult, però segurament està tenyit d’objectius i peticions.

El primer pas és prendre consciència de què esperem d’aquest espai. Pots fer un llistat de les teves expectatives i veure si són realistes o no, quant temps necessiten per fer-se realitat i fins a quin punt depenen de tu o de factors externs. Un exercici útil és dibuixar tres cercles concèntrics: al centre tu, després el que està al teu abast i, finalment, el que no depèn de tu. Això t’ajudarà a diferenciar on tens marge de maniobra i on no.

Per què començar per aquí?

Perquè el nostre acompanyament com a persones adultes sempre està travessat pel que esperem que faci l’altre a partir de les nostres accions.

El mapa del camí

Per sentir-nos segurs en aquest camí, és útil mirar quins paranys poden aparèixer i quines fortaleses tenim. Alguns dels més habituals són:

L’excés de responsabilitat.Moltes vegades sentim que tot depèn de nosaltres i això ens pesa com una llosa. Recordem que responsabilitat vol dir “donar una resposta amb habilitat”. Quan acompanyem, estem constantment responent —físicament i emocionalment— al que succeeix. No es tracta de carregar-ho tot, sinó d’estar presents amb habilitat i presència.

El cap, el cor i acció. El pensament és necessari, i també pot enredar-nos. Parteixo de la base que és important nodrir-nos de teoria i vivències,  sense deixar que el cap ens domini. Si notes que et quedes atrapat en el pensament, prova fer quelcom corporal, escoltar música, pintar o qualsevol cosa que et connecti amb el present. Aquí veiem la importancia de conectar cor, cap i acció.

Mirar-nos amb amor. Acompanyar infants des del respecte és possible si també ens acompanyem a nosaltres mateixos amb amor. Sovint les persones adultes tenim paciència i comprensió amb els nens i nenes, però ens jutgem durament a nosaltres mateixos. El repte és aprendre a mirar-nos amb la mateixa tendresa amb què volem mirar els altres. 

Només quedar-nos amb el que nodreix.No tot el que rebem ens serveix. Podem deixar anar allò que no ens nodreix o guardar-ho a la motxilla per si un dia el volem transformar.

Éssers en construcció.Com els infants, també nosaltres estem en procés. Necessitem espais de nutrició, de calma i d’aprenentatge constant. Aquest espai vol ser un d’ells.

Una mirada inspiradora

El pediatre i psicoanalista Donald Winnicott ens recordava:

“El cuidado eficaz de un niño sólo puede llevarse a cabo con el corazón; la cabeza sola no basta: sólo puede hacerlo si los sentimientos están libres.”

Acompanyar vol dir obrir el cor, ser conscients del que portem i permetre’ns créixer en el camí.

Per acabar

Aquest és només el punt de partida. Et proposem fer una aturada conscient: mirar la teva motxilla, reconèixer les teves fortaleses i ser amable amb les teves limitacions.

Quan els adults ens mirem amb amor i responsabilitat, podem acompanyar millor. Perquè el veritable camí comença sempre dins nostre.