Acompanyar la culpa des de l’Anàlisi Transaccional d’Eric Berne
Acompanyar la culpa des de l’Anàlisi Transaccional d’Eric Berne
Embedded Files
La culpa apareix sovint en els processos de creixement personal.
A vegades arriba després de prendre una decisió. Altres vegades apareix abans, just en aquell moment en què una part de nosaltres sap què vol fer, però una altra part dubta, s’espanta o es jutja.
En la meva experiència acompanyant persones, he observat que la culpa moltes vegades no apareix perquè la decisió sigui incorrecta, sinó perquè les nostres parts internes no estan alineades.
Una part vol avançar.Una altra té por.Una altra jutja.Una altra necessita ser escoltada.
Quan això passa, la culpa pot començar a ocupar molt espai i alimentar diàlegs interns durs, exigents o poc compassius.
Per això, en teràpia m’agrada acompanyar la persona a reconèixer quines veus internes apareixen, què diu cadascuna i què necessita ser escoltat abans de prendre una decisió amb més calma.
L’Anàlisi Transaccional d’Eric Berne
L’Anàlisi Transaccional d’Eric Berne
Un marc que m’ajuda molt en aquest treball és l’Anàlisi Transaccional, creada pel psiquiatre Eric Berne. Aquest enfocament proposa que les persones ens relacionem amb nosaltres mateixes i amb les altres persones des de diferents “estats del jo”: Pare, Adult i Nen. Berne va desenvolupar aquest model per comprendre millor la comunicació, les relacions i els patrons que repetim en la vida quotidiana.
És important aclarir que quan parlem de Pare, Adult i Nen no parlem literalment del pare, la mare, la persona adulta o l’infant real. Són formes d’anomenar diferents maneres internes de sentir, pensar i actuar.
El rol Pare, el rol Nen i el rol Adult
El rol Pare, el rol Nen i el rol Adult
Des de l’Anàlisi Transaccional, podem observar tres grans estats interns.
El rol Pare recull normes, exigències, valors, mandats i formes apreses de les figures d’autoritat. Pot tenir una part més crítica, que jutja i exigeix, i una part més cuidadora, que protegeix i dona suport.
El rol Nen guarda emocions, necessitats, pors, desitjos, creativitat i formes d’adaptació que es van construir en la infància. Pot expressar espontaneïtat i vitalitat, però també pot quedar atrapat en la por, la submissió, la rebel·lia o la necessitat d’aprovació.
El rol Adult és la part que pot observar el present, escoltar informació, valorar opcions i prendre decisions més ajustades a la realitat actual.
En l’Anàlisi Transaccional, sovint es considera que enfortir aquest estat Adult ajuda a comunicar-se i relacionar-se de manera més clara i saludable.
La culpa com a conversa interna
La culpa com a conversa interna
Quan una persona sent culpa, podem preguntar-nos:
Qui parla dins meu quan apareix aquesta culpa?
Potser parla un Pare crític que diu:
“Ho hauries d’haver fet millor.”“No pots decebre ningú.”“Si poses un límit, ets egoista.”“Has de poder amb tot.”
Potser parla un Nen ferit o espantat que diu:
“Tinc por que s’enfadin.”“No vull que em deixin d’estimar.”“Necessito que em diguin que ho faig bé.”“No sé si podré sostenir aquesta decisió.”
I potser l’Adult encara no ha pogut ocupar prou espai per dir:
“Què està passant realment?”“Què necessito jo?”“Què depèn de mi i què no?”“Quina decisió puc prendre amb responsabilitat i respecte?”
Des d’aquesta mirada, la culpa no és només una emoció molesta que cal eliminar. Pot ser una porta d’entrada per escoltar millor què passa dins nostre.
Un exemple senzill
Un exemple senzill
Imaginem una persona que vol dir que no a una trobada familiar perquè necessita descansar.
El seu Pare crític pot dir:
“Quedaràs fatal.”“Has d’anar-hi, encara que no et vingui de gust.”“Una bona persona no diu que no.”
El seu Nen pot sentir:
“Em fa por que s’enfadin.”“No vull sentir-me exclosa.”“Necessito que m’entenguin.”
I el seu Adult pot començar a ordenar:
“Estic cansada.”“Necessito descansar.”“Puc dir que no amb respecte.”“Puc proposar una altra trobada en un altre moment.”
Aquí la decisió no surt de la reacció ni de l’exigència, sinó d’un lloc més integrat.
Acompanyar les parts internes
Acompanyar les parts internes
En sessió, m’agrada ajudar la persona a posar paraules a aquests diàlegs interns.
No es tracta de fer callar cap part. El Pare, el Nen i l’Adult tenen informació important. El problema apareix quan una d’aquestes parts ocupa tot l’espai i no deixa respirar les altres.
Si només parla el Pare crític, la persona pot quedar atrapada en l’exigència.
Si només parla el Nen ferit, pot quedar atrapada en la por o la necessitat d’aprovació.
Si l’Adult no té espai, pot costar prendre decisions clares i tranquil·les.
Per això, el treball consisteix a escoltar totes les parts i ajudar-les a trobar una forma de pacte intern.
Fer pactes interns per decidir amb més calma
Fer pactes interns per decidir amb més calma
Una de les coses més nutritives d’aquest treball és poder generar acords interns.
Per exemple:
El Pare pot deixar de jutjar i passar a oferir estructura:
“Vull que siguis responsable, i no cal que et maltractis.”
El Nen pot expressar la seva por sense dirigir tota la decisió:
“Tinc por que no m’estimin, i necessito ser escoltat.”
I l’Adult pot prendre la decisió integrant les dues parts:
“Entenc la por i també entenc la necessitat de posar un límit. Puc fer-ho amb cura, i sense abandonar-me.”
Aquest és un moviment molt important: passar de la culpa que bloqueja a la responsabilitat que ordena.
Culpa i responsabilitat no són el mateix
Culpa i responsabilitat no són el mateix
La culpa sovint ens deixa enganxades al passat, al judici o a la por de no haver estat suficients.
La responsabilitat, en canvi, ens ajuda a mirar què podem fer ara.
La culpa diu:
“Ho has fet malament.”“No ets suficient.”“No hauries d’haver sentit això.”
La responsabilitat pot dir:
“Què puc aprendre d’això?”“Què necessito reparar, si cal reparar alguna cosa?”“Quin límit necessito posar?”“Quina decisió puc sostenir amb més consciència?”
Acompanyar la culpa no vol dir justificar-ho tot. Vol dir mirar amb honestedat, però sense quedar atrapades en el càstig intern.
Treballar-ho des de la vivència
Treballar-ho des de la vivència
Aquest procés no sempre es fa només parlant.
A vegades podem treballar-ho amb cadires, objectes, dibuix, escriptura, moviment o altres eines creatives. Per exemple, podem donar un lloc físic al Pare, al Nen i a l’Adult, i observar què diu cada part sobre una decisió concreta.
Quan la persona pot veure fora allò que passa dins, sovint apareix més claredat.
Pot adonar-se que la culpa no és tota la veritat.Pot reconèixer que una part seva té por.Pot veure que una altra part necessita límits.Pot descobrir que hi ha una veu adulta que pot escoltar, ordenar i decidir.
Una manera més amable de decidir
Una manera més amable de decidir
Per a mi, acompanyar la culpa és ajudar la persona a escoltar-se amb més profunditat.
No es tracta de prendre decisions perfectes.No es tracta d’agradar a tothom.No es tracta d’eliminar la culpa de cop.
Es tracta de poder preguntar:
Quina part de mi està parlant ara?Quina part necessita ser escoltada?Què diu el meu Pare intern?Què sent el meu Nen intern?Què pot ordenar el meu Adult?
Quan aquestes parts poden dialogar, la persona pot començar a decidir des d’un lloc més tranquil, més conscient i més propi.
La culpa deixa de ser una veu que castiga i pot convertir-se en una porta per comprendre què necessita ser mirat, cuidat o ordenat.
Acompanyar, per a mi, és això: crear un espai on la persona pugui escoltar les seves parts internes, reconèixer què necessita cadascuna i trobar una manera més amorosa i adulta de relacionar-se amb ella mateixa i amb les altres persones.
Page updated
Google Sites
Report abuse